Una nit curta que precedeix un dia llarg. Potser de les primeres nits curtes de l’any que anticipen dies llargs. L’actuació de les Festes de Maig ens sol agafar encara amb una mica de son a les orelles. No ens hem acostumat encara a veure grans castells, ni per part dels Castellers de Lleida però tampoc per part d’altres colles que sovintegen els castells de nou. Per tot això, l’actuació pren un toc de despertar casteller que segurament per primer cop en la temporada, eriça la pell dels castellers i agita els primers nervis als qui bastim torres humanes a Lleida. No en va, ahir per la tarda, no vaig faltar a la cita particular amb la plaça Paeria a visualitzar el que l’endemà volem assolir. Anticipar cada castell, cada ronda, cada detall de l’actuació, com si la serenor d’una plaça buida i aliena al que tal sols unes hores després viurà en plena ebullició permetés que les fites de la jornada castellera ja s’anessin assolint. Una mena de tràiler de realitat virtual, imatges projectades en la ment que menen a confiar que tot anirà bé. Una litúrgia de cap de colla íntima i alhora mística que no entén ni de supersticions ni de fe sinó de ganes, de desig, de passió que recorre les artèries de sang bordeus.
Avui no he preparat cafè a casa com de costum. No, avui no. Avui toca anar a esmorzar al local per primer cop enguany, viure l’arribada dels nostres grallers que s’han llevat molt abans encara per amenitzar el diumenge amb les matinades. Un passeig per la ciutat que ens avisa que l’actuació és a punt de començar. Pa amb tomata, embotit, llonganissa, ous farrats, i un llarg etcètera de bon menjar per agafar forces. Ara sí, un cafetó i ja puc abotonar-me la camisa bordeus. Mentre agafo la faixa i baixo les escales per començar la cercavila vaig pensant en totes les Festes de Maig que ens han precedit, començant pel debut amb castells de sis i un intent prematur de pilar de cinc per sota. El 1997 hi estrenàvem un castell, el 4d7 amb agulla. Estrenar un castell al maig, qui ho pensaria, avui! Rememoro altres fites com la primera torre de 7 carregada en aquesta actuació l’any 2000, l’intent fallit de l’any següent i com la descarregàvem finalment en aquesta cita el 2004. Com n’és de difícil, el 2d7!
Un cop enfilat el carrer la Palma, ja no hi ha marxa enrere. Les gralles animen els passejants del carrer major a apressar-se cap a la Plaça Paeria. Fem una darrera pausa a plaça sant Francesc per enfaixar-nos i ens preparem pel pilar d’entrada. Si hi ha una melodia en la castellística que trascendeix el propi toc de castells, aquesta és la de l’Entrada a plaça. Quelcom que ens anticipa que ara ja sí, la temporada entra de ple en la voràgine de les grans fites castelleres, de posar sota el sol de les places allò que durant la primavera hem treballat dins el local. Torno a tensionar-me amb la memòria de l’únic castell de vuit que hem descarregat en honor al nostre sant patró, l’any 2010, un bell carro gros. Massa vegades les ganes, els nervis, la pressió d’agradar al nostre públic o qui sap què ens han jugat una mala passada en aquesta senyalada data. Encara és hora que puguem descarregar-ne un altre, i ja som al 2020!
Un cop a Paeria, ja en la nostra posició central repasso on em tocarà ubicar-me en cada castell, busco mirades de complicitat amb aquells qui sé que també saben que és un dia important, malgrat tot just estem a les beceroles de la temporada i les fites més ambicioses encara trigaran en arribar. Però com n’és d’important assolir cada pas amb solidesa: una bona actuació avui referma la feina que ha de venir.
L’actuació segueix endavant, ens acompanyen dues colles que ens estimem com a germanes, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, la única que hi ha descarregat un castell de nou en aquesta primerenca actuació, l’any 2018, i els Moixiganguers d’Igualada, que s’ha guanyat un lloc a la plaça demostrant que hi duen les seves màximes aspiracions.
Refilades de les gralles, aletes, crits dels caps de colla, ànims del públic que ben atapeït s’hi aplega, regidors que des de la talaia privilegiada del balcó gaudeixen d’insòlites imatges, el rellotge de la farmàcia que no deixa de cronometrar l’actuació, enèssims telèfons mòbils que capturen instantànies de festa, el sol que va conquerint la plaça,… Tot va molt ràpid, massa fins i tot.
Completades les tres rondes i els pilars, ja només queda que la més menuda del pilar al balcó, abraci l’alcalde i saludi els qui han gaudit de la jornada. Un petó, les paraules d’agraïment del cap de colla i un fins aviat, fins ben aviat. Tot plegat, massa bonic per tractar-se tan sols de la crònica d’una visualització de la festa (aquest cop no hi haurà actuació de veritat, l’endemà), l’únic reducte que ara mateix ens cedeix el virus confinador que ens obliga a romandre a casa i ens manté allunyats de les places però no merma la potència del leitmotiv casteller doncs seguim necessitant la força, l’equilibri, el valor i el seny per afrontar aquest repte social i sanitari que tenim davant. La festa popular tornarà, vetllem doncs perquè sigui ben aviat i amb tota la seva energia i esclat de joia.
Samuel de la Fuente i Oliva
