Continuant una crònica de setmanes enrere, avui parlarem de la coneguda com “la decadència”.
Cal recordar que els castells s’originen amb el ball de valencians que es celebrava bàsicament al camp de Tarragona ja durant els segles XVII I XVIII. Va ser a Valls on aquest ball va derivar en els actuals castells a finals del segle XVIII i l’inici del segle XIX, sorgiren dues colles, la dels pagesos i els menestrals. Popularment i amb posterioritat, aquestes colles van ser conegudes com la Muixerra i el Roser ja amb l’arribada dels castells a Vilafranca, doncs així eren anomenades dues confraries vilafranquines que les contractaven, Vilafranca va esdevenir plaça d’importància cabdal al fet casteller durant tota la seva història.
El segle XIX va viure la seva època d’or ja ben entrat aquest i fins a les seves acaballes, però a darrers d’aquella centúria va començar la decadència, en el transcurs d’aquesta el nivell casteller va caure molt ràpidament fins a arribar a coronar-se únicament castells de sis pisos, com s’aprecia a les imatges.
La bibliografia castellera més prestigiosa recull diferents aspectes que van contribuir a aquest descens pronunciat al nivell casteller, possiblement no va estar només un dels factors que parlarem en endavant, de ben segur, tots junts van aportar el seu petit granet de sorra.
Per una banda, un suposat esgotament de castellers veterans, que no van poder ser substituïts per noves generacions de castellers, Valls, terra agrícola va patir com tot el camp català la plaga de la fil·loxera que va afectar greument les vinyes, destruint el modus vivendi de la majoria dels vallencs, anys coincidents amb els inicis del ferrocarril, atansaren molts vallencs cap a les ciutats, Barcelona principalment on ressorgia el teixit industrial, totes aquestes circumstàncies van coincidir amb una etapa política molt convulsa on finalment el feixisme va imperar a Espanya, aquest fet va produir, diuen, fins i tot la prohibició de fer castells els menors d’una determinada edat, lògicament tot això va fer trontollar el fet casteller fins al punt que es va produir una reunificació de les dues colles vallenques, fet inusual fins aquell moment, fet aquest que va succeir l’any 1927, aquesta unificació només durà tres anys, el 1930 reneixen totes dues colles per separat recuperant la tradicional rivalitat vallenca, sense dubte la “mare dels castells”.
En aquells moments el fet casteller va créixer amb una nova colla, els Nens del Vendrell van néixer el 1926, als primers anys fins i tot van coincidir tres colles vendrellenques, els Nens, els Caneles i els Mirons. De fet a Valls durant la decadència hi va haver molts moviments a les colles on cognoms de castellers com l’Anton de l’Escolà, Isidre Rabassó, Ramon Tondo i d’altres, així com als seus inicis van ser els germans Batet com iniciadors, es van entossudir a continuar els castells, moltes són les nissagues de castellers que durant molts anys van lluitar per tal de mantenir durant aquells anys durs la tradició que tant van lluir durant el segle XIX, finalment la tossuderia de tots aquells vells castellers, la rivalitat i el fet que un altra població es va sumar amb una colla. El Vendrell s’incorpora així al món casteller, tot plegat va permetre que durant els anys 30 tornessin a les places els castells de vuit, en tots aquests anys difícils Vilafranca mai va girar l’esquena als seus estimats castells. La història castellera nascuda a Valls, continuada a El Vendrell i sempre protegida a Vilafranca, va convertir aquest triangle màgic, juntament amb la ciutat de Tarragona com l’hàbitat ideal dels castells i els seus castellers. Fets posteriors els següents anys feren trontollar novament els castells, però això quedarà per a un nou capítol.
Andreu Pérez
